martes, 25 de agosto de 2009

DESPRÉS de la NIT A RAMASSUT, 15/07/2009





Una nit a la construcció d'en Kevin i la Marianne, en homenatge del seu fillet Calis mort.
Ha sigut molt calorosa i plena de mosquits, jo he dormit embalsamada: mitjons, guants, pijama màniga llarga, tot blanc i dins de la meva mosquitera, que com que no hi havia res per penjar-la he hagut d'entrar a dins com si fos un sac, asfixiant.., el resultat, els mosquits no m'han picat. Però, tota la gent del grup tenia taquetes de sang en els sacs. Sort que la nit s'ha acabat i comença un nou dia !!
De bon matí visita de les dones del poblat i després serem nosaltres qui les anirem a veure a fora a l'escola. Avui ens regalen també una cabra.
Els mosi, només néixer els fan uns talls a la cara, és una senyal d'identificació de la seva ètnia.
De camí de tornada a OAUGA, un transport d'aus molt ben aprofitat.

ARBOLLE-RAMASSUT. Tarda, 14/07/2009






Aquí tot és sorprenent i hi ha tantes oportunitats de fer fotografies, que a vegades tens por de patir manca de sensibilitat i fer passar les teves vivències a través les imatge i fins i tot, de poder ferir la sensibilitat dels retratats. Si això ha estat així, en algun moment, demano disculpes perquè el meu desig de mostrar no té cap afany exhibicionista. Sinó que és la descoberta, amb tot el respecte, per un món molt diferent al meu, i molt desafortunat, en alguns aspectes..
Després de la visita, com sempre..., gallines que ens menjarem per sopar, gràcies a la Sita que les cuinarà meravellosament i d'en Leon que ajudarà.

UN TEMA MOLT PREOCUPANT: EL SIDA

RAMASSUT-ARBOLLE, 14 de juliol de 2009




Anem primer de tot a la radio d'Arbolle, on la Rosa dirà algunes paraules explicant que fem aquí. El local està molt bé i la qüestió elèctrica funciona amb plaques solars. Aquí coneixem en Leon, li diuen carinyosament, "el petit alemany", està fent el servei militar alternatiu, ha connectat molt bé amb tots els del grup, ell fa sis mesos que està aquí i aviat tornarà al seu país; ha estat dur però profitós i ha fet molts amics.
D'allà fem la visita a l'hospital i a la maternitat. Les imatges parlen per si mateixes, allà tothom fa allò que pot, no allò que vol.
Quan no hi ha visita i cal esperar-se, una no té cap problema en jeure on calgui i esperar. Una bona lliçó per la nostra impaciència quotidiana, que cada dia és més crispada.

miércoles, 19 de agosto de 2009

BADOGÓ, EL POBLAT. A CASA DEL REI.





Badogó és un poblat semblant a Lilma, aprop també de Ouaga. Anem fins a Yako i després al nord est fins arribar a Badogó.
La calor és intensa i la claror també. Els prohoms i molts homes, sobretot, ens esperen a dins de l'escola.
Seiem al lloc que ens han reservat, d'esquena a la pissarra. Com sempre és la Marianne qui porta la veu cantant, parla en moré i després tradueix per nosaltres en francès. Aquesta gent parlen amb la seva llengua i alguns parlen una mica de francès.
Aquí el protocol és molt estricte, no seguir-lo seria una manca d'educació i delicadesa, cal ser molt pacient. Benvingudes, gràcies, més gràcies i després més tard noves demandes i més gràcies. Entremig haurien d'haver begut l'aigua de la benvinguda, que una vegada més no beurem i els d'aquí ho faran per nosaltres i ens disculparan. Després per tancar tot aquest procés, els regals mutus.
La majoria de les dones, ens esperen fora amb els seus nadons i més enllà un munt de nens ben encuriosits.
Ens conviden a dinar amb un menú semblant al de Lilma, però aquesta vegada ens han comprat begudes, però lògicament estan calentes, ja que aquí no hi ha electricitat. Quan ens acomiadem ens regalen pollastres i ous. A la Laia, una dona jove que, vol ser amiga seva, li ha regalat cacauets i mongetes, ella com a contrapartida li ha donat pintaungles i pintallavis.
Hem d'anar a visitar el rei del poblat a casa seva, ja que sembla ser que no està prou bé i no ha pogut venir.
L'home ens rep assegut a terra sobre una estora, les seves dones i els seus fill i altres parents, volten per allà. Al voltant d'una mena de plaça alçada on hi ha unes pedres planes que fan de molí manual, les cabanes de les seves diferents dones que viuen amb els seus fills, tot molt senzill i elemental. Quan arribem no hi ha gairebé ningú al poblat, després mica en mica va apareixent dones i nens sempre encuriosits.
De tornada tenim punxada de roda, i ens hem d'aturar per fer el canvi. Ho fem en un lloc creuament del camí del poblat amb la carretera general,...com sempre "maquis", paradetes i nenes venedores.

DE OUAGA A BADODO / 13 de juliol de 2009



miércoles, 12 de agosto de 2009

TORNANT DE LILMA - 12 de JULIOL de 2009.





Tornant de Lilma i amb un sol més que espaterrant i una calor bestial, la Mariane ens va voler mostrar un mercat local.
El mercat va aparèixer al mig de sabana com una aparició, la majoria de parades muntades a terra, els tendals fets amb branques i fullaraca, res per comprar-hi perquè aquest no era pas un mercat per gent de fora.
Amb la nostra dèria fotogràfica varem acabar escalfant els ànims de la gent i vam haver de guardar les càmeres.

sábado, 8 de agosto de 2009

ARRIBADA A LILMA






L'arribada a Lilma resulta sorprenent, esplèndida i molt emocionant. Tots comencem o acabem plorant....després de donar cinquanta mil mans fortes i aspres, arribem en una esplanada que sembla ser que és la plaça del poblat, un lloc on trobar-se sota l'ombra d'un gegantí arbre, han disposat tot de pupitres de l'escola perquè poguessis seure, quasi tots ells seuen a terra.
En un extrem d'aquesta plaça, les dones canten i ballen per donar-nos la benvinguda.
Després de saludar anem a l'escola, on ens esperen els nens i el mestre que, han vingut expressament, ja que estan en període de vacances. Quan entrem a l'escola estan tots drets i en silenci, hi ha uns 50 o 60 nens i nenes. l'aula és fosca i contrasta amb la claror i escalfor que hi ha fora. El mestre els fa fer-nos alguna demostració d'allò que han aprés i ens presenta els nens més llestos, un nen i una nena que han guanyat el concurs comarcal i els han donat com a premi una motxilla, unes xancles de goma i dues pastilles de sabó, ho han portat per poder-nos-ho ensenyar.
Després discursos i agraïments i noves demandes. Els nens que han sortit de l'escola i sense fer gens de soroll es posen en un racó de la plaça per veure el final de la trobada. Són molt protocolaris i cal estar atent per no saltar-se'l, fer-ho seria una manca de delicadesa.
No hem pogut veure l'aigua de la benvinguda, perquè les nostres panxes són massa delicades, la Marian, en Kevin i l'Agustin o han fet per nosaltres.
Per acomiadar-nos, ens regalen unes quantes gallines vives i un sac d'ous durs.
Els ous són molt petits, com correspont a les gallines que els fan.
Tot molt intens i emocionant!!
Ens conviden a dinar, ens han fet fideus amb una salsa de tomàquet i capó, està tot molt bo.
Per acabar, comiat

CAP A LILMA



diumenge, 12 de juliol de 2009.
Lilma és un poblat que està a dues hores més o menys d'Ouagà, allà "Pallejà solidari" hi porta a terme alguns projectes des de fa temps.
Avui, serà el nostre primer contacte amb gent a l'engròs i de veritat.
Si arriba per la carretera general fins a Bissiga i allà la deixem per tirar cap a l'est, per Ziga.
Anem pel camí llarg, però sembla ser que és el més segur durant l'època de pluges en que estem. El camí és de terra vermella i el paisatge de sabana, tot molt pla i verd.
Anem amb dos 4x4 i carregats amb part de les bosses, amb nosaltres ve la Marianne, de tant en tant li donem conversa, però encara em costa parlar espontàniament en francès.
Trobem un bon bassal i ens hem d'aturar, no tenim massa clar si podrem passar. En el bassal uns nens que no sabem d'on han sortit, talment com si ens estiguessin esperant.

martes, 4 de agosto de 2009

OUAGA, primer dia...



11 de juliol de 2009

Aquí les esperes són llargues i sovintejades, si portes la presa d'allà, vas ben servit, perquè t'amargaràs i no gaudiràs de una part molt important del viatge.
Avui les coses van a un ritme diferent i el temps s'ha convertint en quelcom estrany.

La Mònica i jo ens hem despertant dues hores abans del previst i tothom encara dorm plàcidament. No sé ben bé l'hora que és, però tampoc m'interessa massa saber-ho, la curiositat i les ganes de veure ens han tret del llit. Hem arribat a aquesta ciutat, a les tres de la matinada i entre els visats i les bosses hem necessitat unes dues hores per sortir de l'aeroport i arribar aquí.

Ens hem allotjat en un petit hotelet anomenat Pavillon verd, està regentat per un descolorit casat amb una dona d'aquí que, porta la botiga. Les habitacions són molt senzilles, però netes i agradables, la majoria donen a un petit jardí que és un oasis del brogit del carrer on està.

Sortim al carrer i el sol és espaterrant, la calor també.Travessar el carrer és complicat i cal posar coratge per fer-ho, ja que la circulació és densa, ràpida, desordenada i en ambdós sentits. El carrer de davant de l'hotel hi ha molt de moviment i es veu l'entrada a un mercat, la gent ens mira i ens diu coses, es evident que cantem com unes cabres blanques en un ramat de negres i que cridem l'atenció. És una sensació rara, és la primera vegada que em sento veritablement "la diferent", no sé si m'agrada massa, ens hi haurem d'acostumar.

Avui passarem el dia per la ciutat, adequant el temps real a la pèrdua de compàs del nostre cos.

Visita a Le village artisanale i sopar al jardí de l'hotel, demà ens hem de llevar d'hora, els mosquits ja ataquen.

Amb la gent del grup, sembla que la cosa marxa.


domingo, 2 de agosto de 2009

Cap a BURKINA FASSO



10 de juliol de 2009

Aquest és el meu primer dia de vacances reals, perquè ahir a les sis de la tarda encara estava en una reunió a l'escola. Nervis, i una certa emoció continguda, l'emoció que esdevé abans de començar un viatge on saps que et trobaràs amb experiències noves, que veuràs coses que no has pogut imaginar abans i que hauràs de superar certs obstacles, per poder gaudir de tot el que viuràs. Els obstacles moltes vegades, no són res més que les nostres pròpies pors a les que no volem renunciar per comoditat.

Arribem a l'aeroport de Barcelona, carregats de bosses del basar xino plenes a petar de roba, material escolar i algun material esportiu i alguna que altra tonteria per regalar. Cadascú de nosaltres ha d'embarcar uns 43 kilos per repartir; la nostra bossa personal ha de ser de cabina i per això ha hagut d'estar molt ben pensat tot el que hi posarem, res superflu o innecessari.

Aquest bossam, resulta una veritable creu traginar-lo!!!