ARRIBADA A LILMA

L'arribada a Lilma resulta sorprenent, esplèndida i molt emocionant. Tots comencem o acabem plorant....després de donar cinquanta mil mans fortes i aspres, arribem en una esplanada que sembla ser que és la plaça del poblat, un lloc on trobar-se sota l'ombra d'un gegantí arbre, han disposat tot de pupitres de l'escola perquè poguessis seure, quasi tots ells seuen a terra.
En un extrem d'aquesta plaça, les dones canten i ballen per donar-nos la benvinguda.
Després de saludar anem a l'escola, on ens esperen els nens i el mestre que, han vingut expressament, ja que estan en període de vacances. Quan entrem a l'escola estan tots drets i en silenci, hi ha uns 50 o 60 nens i nenes. l'aula és fosca i contrasta amb la claror i escalfor que hi ha fora. El mestre els fa fer-nos alguna demostració d'allò que han aprés i ens presenta els nens més llestos, un nen i una nena que han guanyat el concurs comarcal i els han donat com a premi una motxilla, unes xancles de goma i dues pastilles de sabó, ho han portat per poder-nos-ho ensenyar.
Després discursos i agraïments i noves demandes. Els nens que han sortit de l'escola i sense fer gens de soroll es posen en un racó de la plaça per veure el final de la trobada. Són molt protocolaris i cal estar atent per no saltar-se'l, fer-ho seria una manca de delicadesa.
No hem pogut veure l'aigua de la benvinguda, perquè les nostres panxes són massa delicades, la Marian, en Kevin i l'Agustin o han fet per nosaltres.
Per acomiadar-nos, ens regalen unes quantes gallines vives i un sac d'ous durs.
Els ous són molt petits, com correspont a les gallines que els fan.
Tot molt intens i emocionant!!
Ens conviden a dinar, ens han fet fideus amb una salsa de tomàquet i capó, està tot molt bo.
Per acabar, comiat

CAP A LILMA

diumenge, 12 de juliol de 2009.
Lilma és un poblat que està a dues hores més o menys d'Ouagà, allà "Pallejà solidari" hi porta a terme alguns projectes des de fa temps.
Avui, serà el nostre primer contacte amb gent a l'engròs i de veritat.
Si arriba per la carretera general fins a Bissiga i allà la deixem per tirar cap a l'est, per Ziga.
Anem pel camí llarg, però sembla ser que és el més segur durant l'època de pluges en que estem. El camí és de terra vermella i el paisatge de sabana, tot molt pla i verd.
Anem amb dos 4x4 i carregats amb part de les bosses, amb nosaltres ve la Marianne, de tant en tant li donem conversa, però encara em costa parlar espontàniament en francès.
Trobem un bon bassal i ens hem d'aturar, no tenim massa clar si podrem passar. En el bassal uns nens que no sabem d'on han sortit, talment com si ens estiguessin esperant.

OUAGA, primer dia...

11 de juliol de 2009

Aquí les esperes són llargues i sovintejades, si portes la presa d'allà, vas ben servit, perquè t'amargaràs i no gaudiràs de una part molt important del viatge.

Avui les coses van a un ritme diferent i el temps s'ha convertint en quelcom estrany.

La Mònica i jo ens hem despertant dues hores abans del previst i tothom encara dorm plàcidament. No sé ben bé l'hora que és, però tampoc m'interessa massa saber-ho, la curiositat i les ganes de veure ens han tret del llit. Hem arribat a aquesta ciutat, a les tres de la matinada i entre els visats i les bosses hem necessitat unes dues hores per sortir de l'aeroport i arribar aquí.

Ens hem allotjat en un petit hotelet anomenat Pavillon verd, està regentat per un descolorit casat amb una dona d'aquí que, porta la botiga. Les habitacions són molt senzilles, però netes i agradables, la majoria donen a un petit jardí que és un oasis del brogit del carrer on està.

Sortim al carrer i el sol és espaterrant, la calor també.Travessar el carrer és complicat i cal posar coratge per fer-ho, ja que la circulació és densa, ràpida, desordenada i en ambdós sentits. El carrer de davant de l'hotel hi ha molt de moviment i es veu l'entrada a un mercat, la gent ens mira i ens diu coses, es evident que cantem com unes cabres blanques en un ramat de negres i que cridem l'atenció. És una sensació rara, és la primera vegada que em sento veritablement "la diferent", no sé si m'agrada massa, ens hi haurem d'acostumar.

Avui passarem el dia per la ciutat, adequant el temps real a la pèrdua de compàs del nostre cos.

Visita a Le village artisanale i sopar al jardí de l'hotel, demà ens hem de llevar d'hora, els mosquits ja ataquen.

Amb la gent del grup, sembla que la cosa marxa.

Cap a BURKINA FASSO

10 de juliol de 2009

Aquest és el meu primer dia de vacances reals, perquè ahir a les sis de la tarda encara estava en una reunió a l'escola. Nervis, i una certa emoció continguda, l'emoció que esdevé abans de començar un viatge on saps que et trobaràs amb experiències noves, que veuràs coses que no has pogut imaginar abans i que hauràs de superar certs obstacles, per poder gaudir de tot el que viuràs. Els obstacles moltes vegades, no són res més que les nostres pròpies pors a les que no volem renunciar per comoditat.

Arribem a l'aeroport de Barcelona, carregats de bosses del basar xino plenes a petar de roba, material escolar i algun material esportiu i alguna que altra tonteria per regalar. Cadascú de nosaltres ha d'embarcar uns 43 kilos per repartir; la nostra bossa personal ha de ser de cabina i per això ha hagut d'estar molt ben pensat tot el que hi posarem, res superflu o innecessari.

Aquest bossam, resulta una veritable creu traginar-lo!!!