DESPRÉS de la NIT A RAMASSUT, 15/07/2009

Una nit a la construcció d'en Kevin i la Marianne, en homenatge del seu fillet Calis mort.
Ha sigut molt calorosa i plena de mosquits, jo he dormit embalsamada: mitjons, guants, pijama màniga llarga, tot blanc i dins de la meva mosquitera, que com que no hi havia res per penjar-la he hagut d'entrar a dins com si fos un sac, asfixiant.., el resultat, els mosquits no m'han picat. Però, tota la gent del grup tenia taquetes de sang en els sacs. Sort que la nit s'ha acabat i comença un nou dia !!
De bon matí visita de les dones del poblat i després serem nosaltres qui les anirem a veure a fora a l'escola. Avui ens regalen també una cabra.
Els mosi, només néixer els fan uns talls a la cara, és una senyal d'identificació de la seva ètnia.
De camí de tornada a OAUGA, un transport d'aus molt ben aprofitat.

ARBOLLE-RAMASSUT. Tarda, 14/07/2009

Aquí tot és sorprenent i hi ha tantes oportunitats de fer fotografies, que a vegades tens por de patir manca de sensibilitat i fer passar les teves vivències a través les imatge i fins i tot, de poder ferir la sensibilitat dels retratats. Si això ha estat així, en algun moment, demano disculpes perquè el meu desig de mostrar no té cap afany exhibicionista. Sinó que és la descoberta, amb tot el respecte, per un món molt diferent al meu, i molt desafortunat, en alguns aspectes..
Després de la visita, com sempre..., gallines que ens menjarem per sopar, gràcies a la Sita que les cuinarà meravellosament i d'en Leon que ajudarà.

UN TEMA MOLT PREOCUPANT: EL SIDA

RAMASSUT-ARBOLLE, 14 de juliol de 2009

Anem primer de tot a la radio d'Arbolle, on la Rosa dirà algunes paraules explicant que fem aquí. El local està molt bé i la qüestió elèctrica funciona amb plaques solars. Aquí coneixem en Leon, li diuen carinyosament, "el petit alemany", està fent el servei militar alternatiu, ha connectat molt bé amb tots els del grup, ell fa sis mesos que està aquí i aviat tornarà al seu país; ha estat dur però profitós i ha fet molts amics.
D'allà fem la visita a l'hospital i a la maternitat. Les imatges parlen per si mateixes, allà tothom fa allò que pot, no allò que vol.
Quan no hi ha visita i cal esperar-se, una no té cap problema en jeure on calgui i esperar. Una bona lliçó per la nostra impaciència quotidiana, que cada dia és més crispada.